Origen de la piràmide alimentària
La piràmide alimentària tal com la coneixem va ser desenvolupada el 1974 per la National Board of Health and Welfare de Suècia com a eina visual per guiar una alimentació saludable basada en els aliments més accessibles i econòmics per a la població. Més tard, els Estats Units la van popularitzar a escala mundial mitjançant el Departament d’Agricultura (USDA) el 1992, amb una versió centrada en promoure el consum de cereals, làctics i altres productes que convenientment coincidien amb els interessos econòmics de la indústria agroalimentària.
Aquesta piràmide, en realitat, no estava pensada com un símbol espiritual ni ecològic, sinó com una eina de control nutricional en una societat productivista, basada en criteris de disponibilitat, rendiment i simplicitat pedagògica.
Del pinso a la consciència
Durant segles, l’alimentació humana ha estat un acte sagrat: un diàleg amb la natura, un ritual de gratitud i una forma de medicina. Tanmateix, amb l’arribada de les grans civilitzacions centralitzades, aquest acte es va transformar. Allò que era cíclic, adaptatiu i espiritual es va reduir a un esquema piramidal: una jerarquia rígida d’aliments ordenats segons criteris industrials, comercials i calòrics.
La piràmide alimentària, nascuda a l’Europa del benestar i adoptada per les potències agrícoles globals, ha esdevingut un símbol d’una visió lineal i simplificada del que hauria de ser la nutrició.
Els errors del model piramidal
Quan el menjar deixa de ser sagrat i esdevé pinso
La piràmide alimentària, tal com s’ha divulgat arreu del món des del segle XX, parteix d’un model lineal, jeràrquic i uniforme, pensat per sistematitzar l’alimentació segons criteris generals d’eficiència calòrica i accessibilitat econòmica. Però darrere d’aquesta aparent neutralitat, s’hi amaguen nombrosos errors filosòfics, espirituals i ecològics.
1. Reducció quantitativa de la nutrició
El model piramidal valora els aliments segons les seves calories, proteïnes o greixos, però ignora la qualitat energètica, emocional i simbòlica del que mengem. No distingeix entre un aliment viu i un aliment mort. No contempla la frescor, la proximitat, el ritme estacional ni l’impacte sobre la consciència.
2. Uniformització global i cultural
La piràmide pretén una dieta universal, sense tenir en compte les diferències de clima, cultura, cos, doṣa o època de l’any. Amb això, s’esborra la diversitat nutricional pròpia de cada terra i s’imposa una visió homogènia i globalitzada, sovint al servei de les grans indústries agrícoles i alimentàries.
3. Jerarquia basada en la producció, no en la saviesa
En molts casos, els grups alimentaris a la base de la piràmide (com els cereals refinats) hi són per raons econòmiques i polítiques, no per salut. El model respon a lògiques productivistes: alimentar el màxim de persones al mínim cost, encara que sigui a costa de l’equilibri del cos i de la Terra.
4. Ignorància dels ritmes naturals i interns
La piràmide no considera els cicles circadians, les estacions, l’edat, l’activitat física ni l’estat emocional o espiritual. Tracta el menjar com un combustible estàtic, i no com un corrent d’energia subtil que ha d’afinar-se segons el moment i la persona.
5. Desconnexió del sagrat
El menjar deixa de ser una ofrena, un acte de comunió amb la Terra, per convertir-se en una rutina mecànica, sovint feta davant de pantalles. La sacralitat s’esvaeix, i amb ella, la gratitud, el respecte, la contemplació. El menjar esdevé pinso. I el cos, una màquina.
—
Contra aquesta visió jeràrquica, el Kālī Yoga proposa una estructura circular, dinàmica i conscient, que integra el cos, la natura i l’esperit com un tot. No parteix del control, sinó de l’escolta. No imposa, sinó que acompanya. I sobretot, no oblida que cada àpat pot ser un acte d’amor i de record del Dharma.
Crítica específica del contingut
L’error fonamental: una base de cereals
1. Cereals com a fonament: el triomf del pinso sobre l’aliment
La piràmide clàssica (com la proposada per USDA als EUA als anys 90) situa els cereals (blat, arròs, pasta, pa, etc.) com a base principal de l’alimentació humana, recomanant fins a 6–11 racions diàries. Aquesta decisió no és fruit de la saviesa nutricional ancestral, sinó d’interessos agrícoles i polítics: es buscava donar sortida a la sobreproducció de blat i altres grans.
- Els cereals són fonamentalment glucosa: aporten energia ràpida però poc sostinguda.
- Refinats, perden la fibra, vitamines i minerals.
- En excés, desregulen la insulina, afavoreixen la inflamació crònica i afebleixen l’agni (foc digestiu), sobretot en constitucions kapha.
- Són aliments poc vius si no es consumeixen acabats de collir, germinats o fermentats.
Des d’una perspectiva dhàrmica, basar la dieta en cereals refinats connecta més amb el ritme d’una societat productivista que no pas amb el cos humà o amb els cicles de la natura.
Greixos i dolços: tot al capdamunt? Una confusió fatal
La piràmide tradicional col·loca els greixos i els dolços junts al vèrtex, indicant que són els aliments que menys s’han de consumir. Aquesta decisió equipara indiscriminadament substàncies radicalment diferents, com si el ghee artesanal i les galetes industrials pertanyessin a la mateixa categoria.
- Greixos saludables (ghee, oli d’oliva verge, oli de coco, llavors, alvocats, fruits secs naturals) són essencials per a la vida cel·lular, el cervell, el sistema hormonal i l’agni (foc digestiu).
- Ajuden a absorbir vitamines liposolubles (A, D, E, K), lubriquen els teixits i nodreixen profundament el sistema nerviós.
- Formen part de totes les tradicions ancestrals com a base de cuina, medicina i ritual: des del ghee vèdic fins al sèu de cultures nòrdico-xamàniques.
Per contra…
- Els dolços refinats i ultraprocessats (pastisseria industrial, caramels, cereals ensucrats) no tenen cap necessitat biològica real. Són una creació moderna per induir addicció i estimular el consum.
- Generen pics de glucosa, afavoreixen la inflamació, el creixement tumoral, l’ansietat i la decadència metabòlica.
- Són la cara amable del Kali Yuga: dolços però buits, plaents però addictius, suaus però devastadors.
La saviesa dhàrmica no rebutja el dolç, però el reserva per a moments especials i en forma neta i ofrenada: mel, dàtils, fruita madura, postres casolans amb intenció i consciència.
Redefinim el vèrtex: del rebuig al discerniment
El problema no és el greix, ni el dolç en si, sinó la seva procedència, qualitat i intenció. El Mandala Alimentari del Kālī Yoga no col·loca el greix al cim com a perill, sinó al centre energètic: com a combustible sagrat per a la vida i la pràctica espiritual. El dolç, per la seva banda, no s’exclou, però es ritualitza i contextualitza.
Altres desequilibris i enganys de la piràmide tradicional
Làctics com a necessitat bàsica?
La piràmide clàssica recomana 2–3 racions de lactis al dia (llet, iogurt, formatge), sovint en contra del que moltes persones toleren. El lobby lacti ha tingut un pes determinant en aquesta recomanació. A més:
- Els lactis industrials estan pasteuritzats, homogenitzats i hormonats.
- Generen mucositat i congestió (greu per a kapha).
- No són necessaris per al calci si hi ha una dieta rica en vegetals verds, llavors i sol.
Les proteïnes animals sense distinció ètica ni energètica
Les carns i els peixos s’inclouen com a “fonts de proteïna”, però sense valorar la procedència, el tipus de mort, ni l’impacte energètic i ecològic. El model no distingeix entre:
- Carn industrial plena de por, antibiòtics i desequilibri.
- Carn de caça o d’animals criats en llibertat amb respecte.
- Ni la necessitat de reduir-ne el consum en favor de proteïnes vegetals netes i dhàrmiques.
Una estructura que serveix el sistema, no la salut
La piràmide tradicional no és una guia de saviesa, sinó un reflex dels interessos agrícoles i industrials d’una època. S’adreça a una població desvinculada del seu cos, del seu entorn i del seu esperit.
Contra això, el Mandala Alimentari del Kālī Yoga retorna l’alimentació al seu lloc sagrat, com una dansa entre cos i cosmos, entre temporada i constitució, entre gaudi i consciència.
KĀLĪ YOGA 