Al llarg de la història, les tradicions espirituals han bifurcat sovint en dues branques complementàries, però profundament diferents: la religió institucionalitzada i la via mística.
Podríem veure-les com dos corrents que brollen d’una mateixa font, però prenen camins diversos: un per irrigar la societat, l’altre per fondre’s amb l’oceà de l’Absolut.
1. Religió: l’ordre, la norma, la jerarquia
La religió, entesa com a institució, estableix dogmes, ritus i estructures. Sovint s’alinea amb el poder polític, exerceix un control social i crea figures d’autoritat: sacerdots, mestres, intermediaris.
Aquesta forma de religió no és en si mateixa negativa. Pot oferir cohesió, sentit col·lectiu i custòdia de coneixements. Però quan es tanca sobre si mateixa, esdevé una presó per l’esperit, i converteix la Paraula viva en lletra morta.
És així com veiem, en moltes cultures, la repressió de la llibertat interior i del saber intuïtiu, perseguint les bruixes, els místics, els heterodoxos. La institucionalització sovint condemna allò que no pot controlar.
2. Mística: el camí directe al cor de la Realitat
La mística és una via personal, profunda, transformadora. No rebutja necessàriament les formes religioses, però les transcendeix. Busca la unió directa amb el diví, no mitjançant dogmes, sinó mitjançant l’experiència viva, el silenci, l’èxtasi o la devoció.
Els místics —sants sufís, tantrikas, cabalistes, hesicastes o visionaris cristians— comparteixen un crit intern:
“No vull saber sobre Déu. Vull conèixer Déu.”
Per això, moltes vegades, la mística és rebel sense voler-ho. No perquè busqui destruir, sinó perquè viu una veritat interior que no pot ser domesticada.
3. Dos corrents, una mateixa font
La religió i la mística no són enemigues. Són dues formes de respondre a la crida del Sagrat. Una busca construir temples; l’altra, habitar el Foc.
Quan conviuen amb respecte, poden enriquir-se mútuament. Però quan l’una vol dominar l’altra, el desequilibri arriba. I sovint, ha estat la mística qui ha estat perseguida, silenciada o ridiculitzada.
4. El Kālī Mārga com a camí místic i rebel
Dins el Kālī Mārga, reconeixem el valor dels símbols, dels mantras, dels ritus. Però no seguim cap dogma ni mestre extern. Entenem que la veritat s’escolta dins, en la dansa entre cos i esperit, en la pràctica viva, en el foc de la pròpia ànima.
El Kālī Mārga i el Kālī Yoga, com el Tantra o el Sufisme, és un camí de retorn al cor, de fusió amb la Presència. És una via mística perquè no busca controlar, sinó transformar. No imposa creences, sinó que desperta l’experiència directa de la Realitat.
KĀLĪ YOGA 