📎 Article previ a la Veu de Saviesa dedicada a Marija Gimbutas – Agost 2025
“Abans que els déus fossin reis, la Mare era la Terra.”
En les profunditats del temps, molt abans que el poder fos masculinitzat i convertit en domini, moltes cultures veneraven una força primordial anomenada simplement La Mare. Aquesta Gran Deessa no era una figura abstracta ni un ídol metafísic, sinó una presència viva que connectava la vida humana amb els ritmes del cosmos, amb els cicles de la natura i amb el misteri de la vida i la mort.
En ella, la Terra no era un recurs: era un ésser sagrat. El cos no era vergonya, sinó temple. La sang no era impuresa, sinó misteri. I la mort no era final, sinó pas, renovació, retorn al ventre còsmic.
Aquesta manera d’entendre el món —profundament femenina, cíclica i simbòlica— va ser progressivament esborrada, reprimida o demonitzada a mesura que les estructures patriarcals es van imposar a través de la guerra, la religió vertical i el domini tecnocràtic.
La Deessa com a totalitat viva
La Gran Deessa no era només “la Deessa de la fertilitat”. Aquesta simplificació moderna reflecteix la mirada reductora del patriarcat, que sovint ha intentat neutralitzar el poder arquetípic del femení associant-lo només a la criança o la maternitat.
En realitat, les representacions antigues mostren una figura multiforme i total:
- Creadora i destructora.
- Mare, serp, ocell i lloba.
- Senyora de les aigües subterrànies i del foc volcànic.
- Protectora de la vida i conductora de la mort.
Aquesta Deessa arcaica no era amable ni dòcil: era sàvia, poderosa, cíclica, feréstega i amorosa a parts iguals. Era un reflex del cos viu de la natura, indomable i sagrada.
Simbologia d’un llenguatge tel·lúric
Espirals, òvuls, úters, ocells, serpents, arbres, pedres, muntanyes-caverna…
Tot aquest llenguatge simbòlic es troba a la base de moltes cultures neolítiques, com si hagués existit una cosmologia universal transmesa per via ritual, corporal i artística.
Aquest llenguatge no buscava explicar: buscava evocar, transmetre vibració, activar memòria profunda.
En el Kālī Yoga, aquestes formes simbòliques encara vibren: les espirals dels mudrās, els gestos de les Guerreres, les danses en forma d’ona o de trident. I sobretot, la presència de Kālī com a figura que porta dins seu totes les fases del cicle vital, des del naixement fins a la dissolució.
El silenci forçat de la Mare
Amb l’arribada del que moltes autores anomenen la “chaoskampf”, es produeix un trencament simbòlic:
- Déus herois maten serps antigues (Marduk contra Tiamat).
- Déus de la guerra triomfen sobre les forces femenines tel·lúriques.
- La paraula sagrada (logos) es deslliga del ventre que la va parir.
Aquest conflicte fundacional marca l’inici del desencantament del món: la naturalesa deixa de ser una aliada i passa a ser conquerida, domesticada o temuda. La dona perd el seu vincle sagrat amb la terra i el misteri. I la Gran Mare és expulsada del centre del món.
El retorn del sagrat femení
Però la seva veu no ha desaparegut. Dorm en els somnis, en els cossos, en els rituals no dits, en les fonts i en les cavernes. Avui, enmig del Kali Yuga, la seva crida es fa sentir novament —no com una nostàlgia, sinó com una necessitat dhàrmica profunda: recordar, reconèixer i restaurar el lligam amb la Mare.
El Kālī Yoga beu d’aquesta arrel antiga, i no és casual que la seva deessa central, Kālī, sigui alhora destructora i maternal, negra com la nit, nua, sagnant i protectora. Kālī no s’oposa a la Gran Mare: és una de les seves formes més salvatges i lúcides.
Cap a Marija Gimbutas
És en aquest context que la figura de Marija Gimbutas esdevé essencial. Ella no només va excavar tombes i temples: va excavar la memòria simbòlica de la Deessa. Va recuperar el fil de la saviesa silenciada i el va teixir de nou amb valentia, intel·ligència i profund respecte.
Aquest divendres, dins del Mandala de les Veus Sàvies, explorarem la seva vida i obra. I potser, a través d’ella, podrem sentir com el record de la Mare comença a bategar dins nostre, com una arrel que mai va morir.
Aquesta publicació s’integra dins del Mandala de les Veus Sàvies, un camí de reconeixement de la Saviesa universal com a expressió del Dharma.
Cada Veu de Saviesa és una flama viva dins d’aquest mandala, una ànima que ha recordat i ha compartit el seu coneixement amb el món, i cada Paraula de Saviesa n’és el ressò: un espai per aprofundir en els conceptes, intuïcions i vibracions que uneixen totes les tradicions sota una mateixa llum.
Junts, formen una ofrena a la Mare Kālī —la que uneix totes les paraules en el silenci del cor.
KĀLĪ YOGA 