Descobreix com la música dels Ainur de Tolkien s’entrellaça amb els mantras, el dhikr, el galdr i la teoria de cordes. Un viatge espiritual i filosòfic pel món com a vibració creativa.
El món com a so: la visió cosmogònica de Tolkien
“Hi havia Eru, l’Únic, que en aquest món és anomenat Ilúvatar; i primer va fer els Ainur, els Sants, que van ser fruit del seu pensament, i els va ensenyar a fer música.”
— Ainulindalë, El Silmarillion, J.R.R. Tolkien
Tolkien, professor de filologia i coneixedor profund de les mitologies del món, no només va crear un univers fantàstic. Va gestar un mite de creació a través del so, la Ainulindalë —el “Cant dels Ainur”— que ressona amb les tradicions més antigues i sagrades de la humanitat.
Segons aquest relat, Ilúvatar, el Déu únic, crea uns esperits poderosos anomenats Ainur, i els convida a fer música. A través d’aquesta simfonia còsmica, el món és concebut: no és creat amb les mans, sinó amb el so com a vibració primordial. El món visible neix d’una melodia invisible.
Els Ainur canten lliurement, cadascun des del seu propi do i desig, però és Ilúvatar qui dóna sentit i unitat a totes les dissonàncies. Fins i tot quan un esperit rebel, Melkor, introdueix el caos i la dissonància, Ilúvatar respon amb un nou tema, més profund, més elevat, que incorpora el conflicte dins un designi més gran. Això ensenya una veritat profunda: la dissonància no destrueix la creació, sinó que és transmutada dins la música divina.
Aquest mite conté claus que podem relacionar amb altres tradicions:
- Ilúvatar és l’equivalent simbòlic de Brahman (Advaita Vedānta), Allah (Islam), o El Tot (Hermetisme): una font única, sense forma, que origina tota realitat a través d’una emanació subtil.
- Els Ainur són com els ṛṣis que perceben els mantras en l’hinduisme, o com els arcàngels en les religions abrahàmiques: canals del disseny diví.
- La Música és el vehicle creatiu, el śabda, el verbum, el nāda primordial que dóna forma al món.
En aquest relat, la creació no és una acció mecànica, sinó una obra d’art sonora, on el món és una partitura viva, una dansa de vibracions que es desplega com una simfonia eterna.
Tolkien sembla suggerir que el mal no és aliè a la creació, sinó part del gran teixit del So, que, com la nota greu en una melodia, dona profunditat i significat al conjunt. I aquí ja veiem un pont amb la saviesa tàntrica i la pròpia Kālī: allò fosc, quan és reconegut, pot esdevenir part del retorn a la unitat.
La vibració com a principi creatiu (dharma-śabda)
En moltes tradicions espirituals, el so no és només una forma d’expressió, sinó l’essència mateixa de la creació. A l’Índia vèdica, aquesta visió pren forma en el concepte de śabda, el so sagrat, vinculat directament al Dharma —l’ordre còsmic. El terme dharma-śabda pot entendre’s com “el so que sosté el món”, o “la vibració que reflecteix l’ordre diví”.
La paraula śabda no designa només un soroll auditiu, sinó una vibració amb significat, capaç d’ordenar el caos, de fer emergir la forma de l’informe. Aquesta vibració primordial és present en el mantra oṃ, el so arquetípic que resumeix tots els sons possibles i que, segons els Upaniṣads, fou el primer bategar de l’univers. Tot és vibració. Tot és ritme. Tot és dansa.
Aquest principi és remarcablement proper a les idees modernes de la física quàntica, com la teoria de cordes, segons la qual les partícules subatòmiques no són punts immòbils, sinó fils d’energia que vibren a diferents freqüències. En aquest model, l’univers seria com una simfonia de cordes vibrants, on cada partícula, cada àtom, és una nota en una partitura universal.
Així, podem veure una profunda convergència entre la intuïció ancestral i la ciència contemporània: el món no és una estructura estàtica, sinó un camp dinàmic de vibració i consciència. Aquesta visió ens retorna a la Ainulindalë de Tolkien, on el món és cantat a l’existència per les melodies dels Ainur. Com més alta i pura la vibració, més alineada amb l’Ordre diví —amb el Dharma.
En aquest marc, l’acte de cantar, de recitar, de pronunciar paraules amb intenció sagrada, no és només una devoció simbòlica: és una participació directa en l’acte creatiu, una manera d’afinar-nos al pols del cosmos. És aquí on s’inscriuen els mantras, els dhikr, els galdr, i tantes altres formes de veu consagrada que explorarem en els punts següents.
Mantras, dhikr, galdr i cants místics: les veus que ressonen amb l’Ésser
Arreu del món, les tradicions espirituals han reconegut el poder de la veu com a eina d’invocació, transformació i unió amb el diví. Encara que adoptin formes diverses, aquestes pràctiques comparteixen una intuïció fonamental: el so repetit amb intenció pot modificar la consciència i obrir portals al sagrat.
🕉️ Mantras (tradició hindú)
Els mantras són sons o fórmules sagrades, sovint en sànscrit, que s’utilitzen per meditar, guarir o consagrar. Repetits amb devoció (japa), harmonitzen la ment i connecten amb l’energia de la deïtat o principi que invoquen. Alguns, com oṃ namaḥ śivāya o oṃ hrīm śrī kālīkāyai namaḥ, són invocacions a aspectes de la consciència universal. Altres, com el silenciós oṃ, apunten a l’Absolut mateix.
🕋 Dhikr (tradició sufí)
En l’islam místic del sufisme, el dhikr (recordança) és la repetició d’un nom o atribut d’Al·là, sovint Lā ilāha illā Allāh (“No hi ha més déu que Déu”). A través de la veu, del cos i del cor, els sufís es despullen de l’ego i es fonen amb la presència divina. El dhikr pot ser íntim i silenciós o col·lectiu i vibrant, però en tots els casos actua com una espiral d’amor que retorna a l’origen.
Galdr (tradició nòrdica)
Menys conegut però fascinant, el galdr és un tipus de cant màgic de la tradició escandinava antiga. Amb paraules rítmiques i vibrants, els völur (vidents) i seiðrkonur (dones màgiques) cantaven per alterar la realitat, sanar o profetitzar. El galdr no era només poesia: era vibració encantadora, un conjur teixit amb la veu, que ressonava amb les forces invisibles del món.
Cants xamànics i vibració ancestral
En moltes cultures indígenes —des de l’Amazònia fins a Mongòlia— els cants xamànics són ponts entre móns, vehicles per entrar en estats alterats de consciència i comunicar-se amb esperits, avantpassats o forces naturals. Sovint combinats amb instruments rítmics o plantes mestres, aquests cants són més vibració que significat, més energia que llenguatge. La veu esdevé instrument de navegació espiritual.
L’Ésser que parla: Allah, Brahman, Déu, Ilúvatar
Totes les grans tradicions espirituals han intuït un principi fontal, un Ésser d’on emana tot allò que existeix. Aquest Ésser no és un déu personificat, sinó una realitat viva, radiant i insondable, que es manifesta a través de la vibració, la consciència i el verb.
🕉️ Brahman – L’Absolut sense forma
En l’Advaita Vedānta, Brahman és la consciència pura, sense atributs, sense límits, eternament present. No és un déu, sinó l’Ésser mateix, Sat-Cit-Ānanda (Existència-Consciència-Beatitud). Tot el que es manifesta és una vibració d’aquest Brahman, i la seva expressió sonora més subtil és el mantra primordial oṃ, el so arquetípic del Tot.
🕋 Allah – L’Un absolut
En l’islam, Allah no és un nom comú, sinó el Nom per excel·lència. És la font de tots els atributs, el Creador que no s’assembla a res creat. En l’escola sufí, Allah és la Realitat Suprema, i l’univers, un desplegament de la seva paraula creadora: Kun! Fayakūn! (“Sigues! I fou”). El món sorgeix del manament diví —la paraula mateixa és creació.
✝️ Déu – El Verb creador
En la tradició cristiana, especialment en l’Evangeli segons Sant Joan, llegim: “En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu”. Aquesta afirmació apunta a una realitat prèvia a tota forma, un Verb creatiu (Logos) a través del qual tot ha estat fet. En aquest Verb, Déu no és una figura humana, sinó el principi vivent que parla el món a l’existència.
🌌 Ilúvatar / Eru – La veu que canta la creació
En la cosmogonia de Tolkien, Eru Ilúvatar és el creador únic, el qui concep la Música dels Ainur, les potències divines. No crea amb les mans ni amb una paraula autoritària, sinó amb una simfonia —una vibració compartida, dinàmica i lliure. Ilúvatar és la veu sense rostre, el cor que fa bategar la realitat. Una metàfora extraordinària del diví com energia sonora i creativa.
La ciència ressona: la vibració com a fonament de la realitat
(teoria de cordes, física quàntica i consciència sonora)
Vivim en un univers resonant. Aquesta afirmació, que podria semblar poètica o espiritual, comença a trobar fonaments en els terrenys més avançats de la física moderna. I en aquest gir apassionant, la ciència contemporània es troba amb la saviesa antiga.
La teoria de cordes: tot vibra
La teoria de cordes proposa que les partícules fonamentals no són punts inerts, sinó cordes infinitament petites que vibren en diverses freqüències. Com en una corda d’instrument musical, la nota que sona determina la identitat de la partícula: electró, quark, neutrí…
Aquest model ens diu que la matèria no és sòlida, sinó música congelada, un oceà de vibració imperceptible. L’univers, llavors, no és fet de coses, sinó de danses, de patrons ondulants que prenen forma.
Aquesta intuïció —que la realitat es funda en el moviment i la vibració— és compartida per pràcticament totes les tradicions espirituals, des del mantra oṃ del Vedānta fins al Logos grec, passant pel dhikr sufí o els càntics chamànics.
El camp quàntic: potencial infinit
La física quàntica ens mostra un món estrany i paradoxal: una realitat en què la matèria sembla néixer de l’observació, on l’energia i la informació són fonamentals, i on tot està interconnectat.
Aquesta interconnexió universal —el camp quàntic— recorda el concepte vèdic de prāṇa o el camp akàshic, on tota existència és una ona que entra en ressonància amb totes les altres.
Des d’aquesta perspectiva, les vibracions sonores poden modificar la matèria, perquè tot és vibració. Això explicaria fenòmens com la curació per so, els mantres, el poder del cant, i fins i tot l’impacte que té una paraula amable o cruel.
Un univers simfònic
No és casual que molts físics —de Schrödinger a Bohm— hagin trobat ressonàncies entre la ciència i les filosofies orientals. Quan observem l’univers no com una màquina, sinó com una simfonia dinàmica i viva, s’obre una nova comprensió: som part d’un Cant més gran.
La vibració és Shakti en moviment, és l’energia creativa que fa ballar els àtoms, fermentar els planetes, florir les flors. Cada cosa té la seva nota. Cada ésser té el seu to interior.
Unir els fils sonors del món
(del silenci primordial a la cançó còsmica)
Vivim immersos en una simfonia que no hem compost, però que podem cantar. El món no és un objecte, sinó una ona, una veu que vibra sota totes les formes. Els Ainur de Tolkien no són només una metàfora: som també nosaltres, els humans, criatures sonores teixint móns amb el nostre to.
Cada cultura, cada tradició, ha escoltat el murmuri d’aquesta vibració primordial i ha intentat ressonar amb ella: amb mantras, amb dhikr, amb galdr, amb invocacions i cants secrets a les muntanyes. I potser tot plegat no és més que un intent —sacral i desesperat— de recordar el primer so, el que va trencar el silenci, el que va fer néixer la llum.
Aquesta visió no és només espiritual. És també una proposta ontològica: la realitat és veu, és to, és vibració viva i interconnectada. En temps de soroll i dissonància global, recuperar el so sagrat és recuperar el centre. És tornar a la font, al punt d’unió entre cos, paraula i cosmos.
Que cadascú trobi la seva nota. Que la consciència desperti en el silenci.
I que el món torni a cantar.
KĀLĪ YOGA 