En moltes tradicions antigues, trobem un relat arquetípic que s’ha repetit amb sorprenent constància: la lluita d’un heroi (generalment masculí) contra una criatura primordial associada al caos, sovint representada per una figura femenina, un drac, una serp o una deïtat mare. Aquest relat rep el nom de Chaoskampf, “la lluita contra el caos”, i esdevé un eix fonamental de moltes cosmogonies patriarcals.
Un dels exemples més coneguts és l’Enuma Elish, el poema de creació babilònic, en què el déu Marduk derrota Tiamat, la gran deessa drac del caos primigeni, per tal d’establir l’ordre del món. Tiamat, com moltes altres figures femenines de mites fundacionals, representa les aigües primordials, el poder fèrtil i indomable de la natura, el misteri i el caos creatiu anterior a qualsevol estructura. La victòria de Marduk implica no només la imposició de l’ordre, sinó també la destrucció o fragmentació d’aquesta força arcaica.
Trobarem versions d’aquest mateix patró en molts altres relats:
- Zeus derrotant Tifó (Podríem pensar també en la Titanomàquia)
- Sant Jordi matant el drac
- Apol·lo matant Pitó
- El déu solar que venç la serp de l’inframón. (A Egipte, India…)
Fins i tot el Gènesi hebraic pot llegir-se com una lluita simbòlica: Eva, temptada per la serp (tradicional símbol del saber antic i matriarcal), és la culpable de la caiguda del Paradís. A partir d’aquí, la serp i el femení són associats amb el pecat, l’engany i el desordre.
Aquest relat pot llegir-se de dues maneres simbòliques profundes:
1. La victòria de l’Ego sobre l’ésser profund
La deïtat drac femenina pot ser vista com una metàfora de les profunditats inconscients de l’ésser: la intuïció, l’energia arquetípica, la saviesa instintiva i primigènia. En aquest sentit, el Chaoskampf representa una escissió: l’ego i la raó triomfen sobre el misteri, el sentir, i allò que no pot ser domesticat. Aquesta separació prepara el terreny per a un món fragmentat, desconnectat de la totalitat i de la font. Aquí la serp del Gènesi i la serp kundalinī esdevenen antagòniques: una tempta a la perdició, l’altra ascendeix per despertar la consciència. Però potser són la mateixa força, interpretada des de paradigmes diferents.
Aquesta lluita contra el Caos pot llegir-se també com la por de l’ego a ser absorbit pel seu propi inconscient. Carl Gustav Jung identificà aquesta força arquetípica amb la figura de la Mare Terrible: la dimensió inconscient, devoradora i regeneradora de l’ànima. Quan les cultures patriarcals representen el Caos com una serp femenina a destruir, no només estan combatent el desordre còsmic, sinó també la por a l’ésser profund, a la regressió simbòlica i a la dissolució de la identitat racional. És una victòria de la forma sobre el misteri, de l’ordre egoïc sobre la força creadora de la vida.
2. La victòria del patriarcat civilitzacional contra el matriarcat tribal
Molts autors i autores han plantejat la hipòtesi que antigament, abans de les grans civilitzacions patriarcals, existiren societats tribals de base matrilineal o matriarcal, en connexió més profunda amb la natura, els cicles, la comunitat i el sagrat femení. El Chaoskampf pot llegir-se aleshores com la mitificació d’una conquesta: la substitució de la tribu orgànica pel poder jeràrquic; de la mare terra al déu del cel; del caos creatiu a l’ordre imposat.
Aquesta victòria del patriarcat civilitzacional no només destrueix l’arquetip de la Mare primordial, sinó que posa les bases d’un món regit pel domini, la jerarquia i la conquesta. Amb el temps, aquest ordre patriarcal cimenta el fonament de les grans civilitzacions imperials, del dogma religiós institucionalitzat, i en època moderna, del capitalisme explotador, de la colonització, de les guerres industrials i del desarrelament espiritual. Allò que havia estat un vincle sagrat amb la terra esdevé una relació de possessió i extracció. El matriarcat tribal, basat en la cura, el ritme cíclic i la saviesa col·lectiva, és reemplaçat per una lògica de progrés lineal, acumulació i dominació. Així s’obren les portes al Kali Yuga: l’edat fosca on el sagrat és pervertit i el món viu és transformat en mercaderia.
En aquest sentit, recuperar el vincle amb la serp, amb el caos fèrtil, amb la deessa del misteri no significa rebutjar l’ordre o la raó, sinó restablir una aliança entre els dos pols, i sanar una escissió fundacional que ha marcat la història espiritual i política de la humanitat.
El Kālī Yoga, amb la seva simbologia guerrera i femenina, no busca romantitzar el Chaoskampf com una dansa entre contraris, sinó desemmascarar-lo. Aquestes narracions fundacionals, més que relats espirituals innocents, poden ser vistes com a instruments de propaganda arquetípica que demonitzen el femení primordial: la serp, el caos, la terra, l’aigua… per legitimar l’ascens de l’ordre patriarcal, racional i vertical. El missatge de Tiamat, de Kundalinī, de la Mare Serp, va ser silenciant i es va anar convertint en objecte de por. Podem pensar que això es va cristal·litzar històricament en episodis com la caça de bruixes, la persecució de les sacerdotesses i la destrucció dels cultes matriarcals. El Kālī Yoga es presenta com una via per dissipar aquesta il·lusió (māyā), reconèixer el trauma col·lectiu que carrega aquesta ferida simbòlica i restablir el vincle amb l’arquetip femení primordial que mai va deixar d’habitar-nos.
KĀLĪ YOGA 