Per Yuddhakākaḥ
La història de la humanitat esta plena d’escenes de combat, guerres i violències. Potser ens cal assumir que és una part inherent de la psique humana que de fet, trobem en molts altres animals. Sigui lluita per territori, lluita per recursos, o inclús per la descendència.
Podem considerar doncs que l’ús de la violència és inevitable. Encara que sigui en defensa pròpia. Tant de bo això no fos així, però per viure amb discerniment, cal entendre que algunes coses formen part de l’ordre natural. La pregunta que ens hem de fer, és quin us i per quin motiu fem ús de la violència.
L’Assassí – Eix del Narcisisme
Primer parlarem de l’arquetip de l’assassí.
Anem a definir la paraula Assassinar: Matar (algú) amb premeditació i traïdoria
Per tant, veiem que no es el simple fet de matar, sinó, com es mata. La paraula prové dels seguidors de la secta islàmica nizarita, els quals, embriagats amb haixix, eren enviats a executar sanguinàries venjances polítiques. És una definició que ha persistit fins l’actualitat amb el concepte d’assassí a sou. Però l’arquetip d’assassí del qual parlem no es tant una professió sinó una mena de personalitat. El principal aspecte a tenir en compte és que els assassins actuen sense cap mena d’empatia.
Però el que caracteritza l’assassí modern, a diferencia de l’assassí professional, és el fet de matar per plaer, per poder, o per objectificar la víctima. Els assassins en sèrie en son l’exemple més clar. Son persones que actuen per la necessitat de saciar un ego hipertrofiat, o per una desconnexió emocional total (psicopatia). Potser els hi cal treure la vida o considerar-la insignificant per sentir-la. S’ha escrit molt sobre la mentalitat dels assassins en sèrie però es sol acceptar que el fet d’assassinar els aporta algun tipus de gratificació psicològica i que assassinen per algun tipus de “necessitat imperiosa”.
En tot cas es comú entre els assassins, i particularment entre els assassins en sèrie, mostrar trets narcisistes, i sovint assassinar es una manera de sentir “poder”. Els assassins poden tenir autocontrol i habilitat per dissimular, però el que es sol percebre es una manca profunda de moral universal.
En terminologia iòguica o junguiana, podriem dir que l’assassí viu dominat per les ombres sense integrar-les. Elles el controlen.
Les principals forces actives en l’acte de l’assassí son l’avidyā (ignorància), asmitā (egocentrisme), rāga/dveṣa (desig i aversió).
El Soldat – Eina de Poder
El segon arquetip es, de lluny, el més habitual, sobretot a partir del moment en que apareixen les primeres civilitzacions patriarcals i els primers imperis, amb el desenvolupament de l’agricultura, la propietat privada, i els centres de poders. Els mandataris i aquells que controlen els recursos com el gra eren gestors i per poder fer front a les amenaces, ràpidament van delegar la tasca de la protecció i l’agressió a soldats professionals. Es un tret característic del pas de la tribu circular a la civilització jeràrquica.
L’arquetip del soldat representa aquell que actua per obediència, no per convicció, tot i que aquesta hi pot ser atès que el soldat pot tenir valors personals, però sovint serà instrumentalitzat pel poder polític, nacional o religiós, com és el cas dels patriotes, els creuats, etc…
La virtut principal del soldat doncs, és la lleialtat, que si bé en si es una virtut, pot convertir-se en una simple ara si no hi ha discerniment: El soldat es converteix en un peó o en una arma. Per tant, el soldat mata o es sacrifica si se li ordena, i aquí rau la gran paradoxa: El soldat és víctima i alhora agent del sistema.
Però tot i així, el soldat es troba en un terme mig. Si es deshumanitza pels traumes de la guerra es pot convertir en assassí. Però si desperta la seva consciència, es pot convertir en guerrer.
El Guerrer – Camí del Dharma
Finalment, tenim l’arquetip del guerrer.
A diferència dels altres dos, el guerrer actua amb consciència, defensa la veritat, la justícia o el poble, però només si el cor hi és alineat. D’alguna manera, el guerrer segueix un camí i es regeix per un codi ètic. Al parlar des del Kālī Yoga entenem doncs el guerrer com un seguidor i defensor del Dharma.
La seva força neix del coneixement interior, del discerniment (viveka) i de la compassió activa (karuṇā). És un guerrer que pot combatre però mai per odi ni venjança, sinó perquè és necessari. Com Arjuna al Bhagavad Gītā, lluita quan no fer-ho implicaria una traïció al Dharma.
El seu propòsit profund és transformar el món des de l’ànima, no sotmetre’l. Se li associen virtuts com el coratge, el discerniment, la compassió, la noblesa i l’honor.
Clau del discerniment: la intenció i el nivell de consciència
En la filosofia del Yoga i del Tantra, el que importa no és tant l’acte com la consciència que l’origina. Així, dues persones poden realitzar el mateix gest extern (per exemple, ferir), però una ho fa per Dharma, l’altra per ombra, i una tercera sense saber per què.
També el Taoisme parla del Wu Wei, acció des de l’harmonia amb el Tao: l’acció justa, sense excés ni manca, sense ego ni obediència cega.
Amb aquest analisi sorgeix una de les nescessitats espirituals i ètiques més urgents del nostre temps: el renaixement de l’arquetip del guerrer/guerrera del Dharma dins un mon on la violència s’ha tornat espectacle, eina de poder, i expressió de buidor interior.
EL RETORN DELS GUERRERS I GUERRERES
Era del Kali Yuga: El regne de la Violència sense Consciència
En l’era del Kali Yuga en la que ens trobem, la violència és omnipresent. Ja no és un fet puntual sinó un patró que es repeteix, una norma que guia molts aspectes de la nostra societat i que s’exerceix a tots els nivells. La trobem en l’oci, en les pantalles, des dels videojocs fins a sèries i pel·lícules, però també en la música, en esports-espectacles, i constantment a la televisió a través de les notícies, reportatges…
També la trobem en els discursos i en les converses, especialment en la política i en les xarxes socials. Plataformes com X en son un clar exemple, però també pot adoptar formes molt més subtils. Podem anar més enllà i afirmar que la violència esta al cor de la nostra societat i es un dels fonaments de les estructures socials: Explotació, opressió, racisme, pobresa…
Per això cal fer una distinció entre la violència destructiva i la força transformadora (śakti). La violència és usada per el soldat programat i l’assassí desconectat, però no pel guerrer. És la violència sense ritual, sense ànima ni causa sagrada.
La resistència del guerrer en temps de foscor.
En el context actual i amb la proliferació d’armes letals que no requereixen cap força marcial, es difícil concebre la figura del guerrer. Si un guerrer ha de lluitar i morir, ho farà cara a cara amb l’enemic: el guerrer pot lluitar amb una espasa, mai amb una pistola.
Com hem senyalat, el guerrer actua des del cor, mai per ràbia, odi o interès. Protegeix en comptes de dominar i honra la vida, fins i tot quan cal posar fi a una. Sap quan actuar i quan contenir-se.
Per això, arribem a la conclusió que el món d’avui ja no ofereix un espai clar al guerrer: no encaixa en la guerra moderna on els soldats disparen armes de fot, ni en la política, ni en l’economia. Però no vol dir que el guerrer hagi mort: ha transmutat.
Les Arts Marcials com a Camí del Guerrer Interior
En aquest context, les arts marcials tradicionals (no les de competició, ni les de violència espectacle) apareixen com temples vius del guerrer. Son pràctiques que desenvolupen la disciplina, el respecte, l’autoconeixement i la presència: valors completament alineats amb la figura dels guerrers i les guerreres. Alhora, integren filosofia, respiració, ètica i treball energètic aportant un component de creixement personal.
Ofereixen una via no violenta per transmutar la violència interior en força, discerniment i autocontrol. Connecten amb el cos com a eina de consciència, no de dominació. Son aspectes d’aquests arts marcial que converteixen el do de lluitar en una dansa ritual i una pràctica espiritual. Qui les practica resisteix molt millor a les manipulacions i desenvolupa el tremp i la fermesa, essencials per no caure en les trampes psicoemocionals de la nostra societat.
Kālī i les Guerrera del Dharma
Amb aquest context neix una figura de resistència: la Guerrera.
Com a guerrera comparteix totes les virtuts que hem esmentat, però s’hi afegeix una lluita contra un sistema patriarcal que ha convertit el cos femení en un objecte, exigint submissió i sacrifici emocional constant, i silenciant la ràbia sagrada de la dona.
No lluitar suposaria una traïció al Dharma. Per això el camí de la guerrera no és una reacció violenta, és un record del poder primordial. És un honrar la vida.
I Kālī apareix com la mare de les guerreres i guerrers del Dharma en l’era del Kali Yuga. Ja que ella es la que talla els caps de la ignorància, la que dansa amb la seva pròpia ombra, la que no fuig de la seva força sinó que l’ofereix al Dharma.
El Kālī Yoga és la seva via. Una pràctica que, a través del cos, del foc, del símbol i de la disciplina, activa l’arquetip de la Guerrera com agent de transformació. És un espai de formació de guerreres i guerrers del dharma, no per anar a la guerra, sinó per:
- resistir la manipulació,
- protegir el sagrat,
- fer justícia des de l’ànima,
- i canalitzar l’energia destructiva de Kālī en consciència creativa.
Aquest és el veritable Dojo del Kālī Yoga.
A continuació us deixem el Manifest de la Guerrera del Dharma, per Jñāna-bhāṣinī:
Manifest de la Guerrera del Dharma: sota l’Espasa de Kālī
Vivim en temps d’ombres, on la violència ja no té rostre sagrat. Ens envolta una guerra sense ànima, dispersa, silenciosa o espectacular, que es manifesta a través del poder, de la indiferència, del consum i de la por. No és la violència del guerrer, sinó la del soldat obedient i l’assassí desconnectat: una violència que mata sense mirar, que colpeja sense saber per què. És el símptoma d’un món que ha perdut el sentit del Dharma.
Però encara hi ha qui recorda. En el cor del caos, hi viu una força que no pot ser domesticada: Kālī, la Mare Feroç, la que esberla les estructures mortes per revelar el que és essencial. No és la violenta: és la destructora de la violència que neix de la ignorància. La seva espasa no mata, allibera. El seu crit no espanta, desperta.
Aquest manifest és per aquells i aquelles que ja no poden callar, que senten en el seu interior l’anhel de lluitar, però no saben per què ni per qui. Per tu, guerrera del Dharma, que intueixes que la batalla no és externa, sinó interna. Que la teva força no és una amenaça, sinó una pregària.
No som soldats. No obeïm cecs els governs, ni els diners, ni les ideologies. No som assassins. No fem de l’odi un estil de vida. Som guerrers del Dharma: lluitadors del que és sagrat, protectors del que és subtil, canalitzadors d’una força que no busca la destrucció, sinó la veritat.
Per això diem: les arts marcials no són un esport. Són camins rituals per despertar la consciència en un cos que ha oblidat la seva dignitat. Cada moviment és una meditació. Cada respiració, una ofrena. Cada forma, un diàleg entre l’ombra i la llum.
I avui, més que mai, cal que les guerreres s’aixequin. No per imposar, sinó per sostenir. No per dominar, sinó per recordar. Perquè en aquest món patriarcal que ha fet de la dona un objecte o una víctima, la Guerrera és la que s’erigeix com a símbol de la llibertat profunda. Ella no rebutja la seva força ni la seva tendresa. Ella dansa entre l’espasa i el silenci.
El Kālī Yoga és el seu camí. No és un ioga per escapar del món, sinó per habitar-lo plenament, des de la veritat i la potència. És una via de transmutació de la por, de la ràbia i de la violència en coratge compassiu i acció sagrada.
Aquest és el nostre vot: viure i morir amb sentit, ser llum en la foscor sense negar la foscor. Portar l’espasa de Kālī, no per ferir, sinó per alliberar. I fer del nostre cos, de la nostra dansa i de la nostra presència, un temple viu del Dharma.
Jñāna-bhāṣinī
KĀLĪ YOGA 