La pràctica del Kali Ioga es fonamenta en la transició del nostre ésser a través de la nostra època (que identifiquem com el Kali-Yuga, l’era de la ignorància i la foscor). En aquest panorama, la base d’aquesta disciplina consisteix a activar cos, ment i esperit en una pràctica que ens permeti reconnectar amb el nostre ésser profund i reforçar-lo per viure amb pau i discerniment en una època dominada per l’activitat frenètica, el consumisme, la materialitat, l’entreteniment banal, la productivitat…
És un mètode modern i d’actualitat, que beu de moltes fonts de coneixement amb una perspectiva oberta i pràctica, és a dir, sense dogmes. Si bé pren la seva arrel en la filosofia ióguica, contempla i fins i tot incorpora molts elements i conceptes originaris tant de filosofies mil·lenàries com d’enfocaments moderns; des del sufisme a la teràpia gestalt, passant pels ensenyaments hermètics i el “coaching”. Tot i així, entre aquestes influències, la més destacable i harmoniosa és la del Taoisme i les filosofies de la xinesa. Aquesta comparativa entre les dues grans cultures de l’orient llunyà ens aporta molt.
El Taoisme és no-dual, naturalista i amb un profund component energètic. No busca controlar ni transcendir al món, sinó habitar-lo amb presència i equilibri. Per indagar més en la relació del Taoisme amb el Kali Yoga, destaquem els aspectes principals de la filosofia Taoista i els compararem amb les seves semblances a la filosofia iòguica.
Elements Claus del Taoisme
El taoisme és una filosofia no-dual, naturalista, i profundament energètica. Els seus pilars són:
- El Tao (道): el Camí, el flux natural del cosmos, indescriptible però intuïtiu.
- El Wu Wei (無為): acció sense esforç, fluir amb la naturalesa, no forçar.
- El Yin i el Yang (陰陽): polaritats dinàmiques complementàries.
- Els Cinc Elements (Wǔ Xíng – 五行): Aigua, Fusta, Foc, Terra, Metall → cicles de transformació
- Qi (氣): energia vital universal
El taoisme no busca controlar ni transcendir el món, sinó habitar-lo amb presència i equilibri, com fa un mestre d’arts marcials o un savi que viu a la muntanya.
Comparativa
EL TAO / EL DHARMA
El Tao és un camí misteriós i subtil a través de la realitat. No és una llei, sinó una harmonia espontània. El savi que flueix amb el Tao no imposa res, no resisteix res i no emet judici, simplement flueix amb el moviment del cel i la terra. Alhora, el Tao és una força amorfa com a aigua que flueix i ho penetra tot. El Dharma, per altra banda, és la naturalesa essencial de les coses, i inclou el deure espiritual, social i còsmic. Encara que el Dharma sigui un concepte vast, es pot referir al Dharma universal (l’ordre diví que governa el cosmos), el Dharma moral (El que és just i correcte), el Dharma individual (la vocació o camí…).
Punts en comú
D’alguna manera, tots dos, Tao i Dharma, són un camí alineat amb la realitat profunda. Encara que el Taoista busca fluir amb el Tao (deixar-se portar pel camí) el Yogui busca viure d’acord amb el Dharma (traçar el camí direcció al Dharma). Tots dos no són imposicions externes, sinó expressions internes, ja que el Tao no es pot aprendre, només es pot experimentar, i el Dharma autèntic per la seva banda neix del cor i del coneixement de l’Ésser. Un altre aspecte en comú és que tots dos condueixen a una harmonia o alliberament de l’ésser respecte de l’Ego; el Taoista a través de l’harmonia amb la terra i el cel, i el Iogui per l’alliberament de l’Ésser respecte a l’Ego.
Diferències claus
La principal diferència és que el Tao és més “espontani” i “amorf”, proper a la natura i al misteri. Per part seva, el Dharma pot ser més estructurat, codificat i vinculat a l’acció. Allà on el Wu Wei (el no fer) pot apropar-nos al Tao, el Dharma requereix acció. Els passos decidits, el que anomenem Kharma, que, al servei del Dharma (Kharma Dharmika) és una acció desinteressada, sense intenció d’aferrar-se als fruits de l’acció.
Dharma i Tao en el marc del Kali Ioga
Dins la pràctica del Kali Ioga, entenem el Dharma com un camí viu que sorgeix quan escoltem la nostra pròpia essència. Hem de travessar la foscor de l’ego per connectar amb el nostre ésser i a través seu, el Dharma. En aquest sentit, Tao i Dharma es poden assemblar ja que beuen de la mateixa font: el tot que tot ho conté i que està en tot. Tant el Dharma (de manera més compromesa a través del “deure”) com el Tao (de manera més harmoniosa i deixant fluir) ens uneixen amb aquesta font, que podríem anomenar EL TOT, com és nomenat a les filosofies hermètiques.
| Aspecte | Tao (道) | Dharma (धर्म) |
|---|---|---|
| Origen | Filosofia taoista, Xina antiga (Laozi, Zhuangzi) | Tradició vèdica, Índia antiga (Upaniṣads, Gītā…) |
| Traducció literal | “El Camí”, “la Via”, “el flux còsmic” | “L’ordre”, “la llei”, “el deure sagrat” |
| Naturalesa | Impersonal, espontània, còsmica | Pot ser còsmic, ètic, espiritual o social |
| Funció | Fluir amb la natura i el misteri | Viure d’acord amb la pròpia naturalesa i veritat |
| Expressió | No acció (wu wei), harmonia, adaptabilitat | Acció justa (karma), servei, realització del ser |
| Objectiu final | Unió amb el Tao, espontaneïtat total | Alliberament (mokṣa), harmonia amb l’ordre diví |
| Dualitat / No-dualitat | Clarament no-dual, com l’aigua | Pot ser dual (dharma vs adharmā), o no-dual (Advaita) |
YIN-YANG / SHAKTI-SHIVA
Hi ha una correspondència molt interessant entre els conceptes Yin i Yan i els de Shakti i Shiva, uns dels principis fonamentals de la filosofia tàntrica. Ambdós conceptes són, en les respectives tradicions, polaritats complementàries però alhora inseparables. No n’hi ha un que sigui millor que l’altre, i cap de les dos busca “dominació” o “submissió” d’un principi respecte a l’altre, és a dir, no hi ha jerarquia. Tot i així hi ha matisos importants a tenir en compte. La dualitat Yin-Yang és aparent dins de la unitat, mentre que la de Shakti-Shiva és aparent dins de l’Absolut. Al Taoisme parlem d’un equilibri dinàmic, mentre que al Tantra es parla de la unió de contraris (juganaddha).
Una diferència conceptual important entre ambdós conceptes de polaritat és que al Yin-Yang, cadascun conté la potencialitat de l’altre (el punt negre dins el blanc i viceversa), i es transformen naturalment en un i l’altre. Quan Yin arriba al seu maxim, neix el Yang, ia la inversa. Aquí ressona amb força el concepte de fluïdesa contínua. Per tant, cada pol té la seva pròpia existència dins el flux còsmic. El tao no és una entitat separada subjacent, és el mateix flux còsmic de canvi i harmonia. l’aspiració del Taoista és conèixer-ne l’existència, entendre i fluir amb l’equilibri.
En el concepte Shakti-Shiva en canvi, són conceptes inseparables, com la flama (Shiva) i la llum (shakti), o el foc (Shiva) i la calor (Shakti), i un no existeix sense l’altre. Shiva sense Shakti és inactiu, i el Shakti sense Shiva és “cega i caòtica”. La seva unió és el joc diví, la creació i la dissolució. Tota manifestació és fruita de la dansa entre tots dos. L’aspiració espiritual del Yogui és reconèixer la seva unitat, desfer aquesta dualitat i tornar a la unitat.
Un matís diferencial curiós es que el Yin sol ser més estructura i el Yang més acció, funció o moviment (energia). En aquest sentit Shakti seria Yang i Shiva Yin. Però el Tantra identifica l’energía Shakti com a fenemina i la conciència (estructura) Shiva com a masculina. En canvi, el Yin es sol relacionar amb el gènere femení i el Yang amb el masculí.
| Taoisme (Yin–Yang) | Tantra (Śakti–Śiva) |
|---|---|
| Dualitat aparent dins la unitat | Dualitat aparent dins l’Absolut |
| Equilibri dinàmic | Unió de contraris (yuganaddha) |
| No hi ha jerarquia | Tampoc: Śakti i Śiva són iguals |
| La interdependència és clau | Tota manifestació és la seva dansa |
QI / PRANA
Aquí trobem diferències subtils. Per començar, el Qi és una energia vital universal. El Prana per la seva banda és una energia dins nostre, l’alè vital i subtil que manté el nostre cos i la nostra ment. Sí que el Qi dins de nosaltres en les diferents manifestacions (Qi dels aliments, Qi emocional…) té similituds amb el Prana.
Si busquem un equivalent al Qi com a energia universal, és més apropiat la comparació amb el Shakti o Mahaprana. Shakti és la consciència en moviment, el poder creador i manifestador de l’univers. Tot el que es mou, vibra, viu o es transforma és pel Shakti. És com una mare universal que dóna vida a cada forma, so, pensament… Al tantra, trobem que el Prana Individual és una expressió del Shakti. En textos més antics, fa referència a Mahaprana, el Prana còsmic que impregna tot l’univers, el flux vital que uneix microcosmos i macrocosmos. En aquesta visió, tots els prana-vayus són corrents locals d’aquest oceà universal d’energia vital.
El concepte de Mahaprana i la seva relació amb el Qi ens condueix a la idea que tots dos beuen d’una filosofia anterior, potser perduda a les sorres del temps..
| Concepte | Filosofia xinesa | Filosofia índia |
|---|---|---|
| Energia vital | Qi (氣) | Prāṇa (प्राण) |
| Canals energètics | Meridians | Nāḍīs |
| Energia descendent | Yin Qi / Energia de la Terra | Apāna-vāyu |
| Energia ascendent | Yang Qi / Energia del Cel | Prāṇa-vāyu |
| Punt de síntesi | Dan Tian (centre energètic) | Maṇipūra cakra (i el cor en alguns sistemes) |
WU XÍNG / Pañca Mahābhūta
La teoria xinesa dels cinc elements i la dels cinc grans elements de l’Índia poden tenir aparents similituds però parteixen de conceptes molt diferents.
Tots dos comparteixen la idea de 5 elements. I comparteixen 3 (un quart que si bé no correspon a nivell conceptual es pot assemblar).
Seria tediós parlar de tots dos en profunditat ja que els punts en comú més enllà de la coincidència en alguns elements són escassos i parteixen de dos conceptes molt diferents, com podeu observar.
Tot i així, podem destacar la primera i més fonamental diferència que és la que ens interessa ressaltar. El Pañca Mahābhūta ens parla dels constituents fonamentals de l’univers i el cos i el Wu Xing tracta de cicles dinàmics de transformació de l’energia vital (s’aplica a la natura, les estacions, el cos humà…). És a dir, el Pañca Mahābhūta viu fora del temps mentre que el Wu Xing forma part flux del temps.
Això és important doncs encara que tots dos se centren i s’usen per tractar elements del nostre cos com teixits, punts energètics… l’enfocament dinàmic d’un i l’estàtic de l’altre fa que parts de nosaltres puguin estar en elements diferents. La visió en el Pañaca Mahābhūta per exemple es relaciona amb el Foc, mentre que al Wu Xing es relaciona amb la fusta. O les emocions, en la visió índia s’associa amb l’aigua mentre els xinesos relacionen diferents emocions amb diferents elements.
Dos Cultures, una mateixa font
Ambdues filosofies, Taoisme i filosofia Iòguica, són molt antigues. Però tot apunta que baixen d’una altra filosofia anterior. Molts textos d’aquestes tradicions, alguns amb més de 2.000 anys d’antiguitat com ara el Yìjīng xinès o el Rigveda de l’índia, podrien ser transcripcions de tradicions orals anteriors. En tot cas, algunes similituds entre les dues filosofies ens fan pensar en un origen comú.
Des de les profunditats del temps, la humanitat ha buscat respondre les mateixes preguntes essencials: Qui som? Quina és la naturalesa de la realitat? Com podem viure en harmonia amb l’univers i alliberar-nos del sofriment? Diferents cultures han ofert camins diversos, però quan els examinem amb atenció, emergeix una intuïció commovedora: potser totes aquestes sendes beuen d’una mateixa Font primordial.
Les filosofies del Ioga (Índia), del Tao (Xina) i també altres com l’Hermetisme (Mediterrani) o la Càbala (pròxim orient) han estat considerades sistemes espirituals separats. Tanmateix, totes tres parteixen d’una comprensió profunda de l’univers com a Unitat viva, i ofereixen pràctiques per harmonitzar la consciència humana amb aquesta realitat transcendent. Aquesta afinitat suggereix una connexió més enllà del temps i de la geografia: una mena de saviesa arquetípica i universal.
La hipòtesi que aquestes tradicions beuen d’una mateixa Font ha estat explorada per autors com Mircea Eliade, Carl Jung o Jean Gebser. Parlen d’una consciència arcaica que no diferenciava entre cos, ment i món; una forma d’experiència integrada i mítica que, més que raonar, viu la realitat com a presència sagrada. Potser en aquest substrat hi ha les llavors d’on germinaren tant el Tao com el Dharma.
Kālī Yoga: una síntesi viva
El Kālī Yoga pot llegir-se com un intent contemporani de reconnectar amb aquesta Font. Inspirat en la saviesa del Tantra, de l’Advaita i del camí devocional, però també obert a la simbologia del Tao, aquest ioga reconeix que l’alliberament passa per la dissolució del fals jo, per la integració de la polaritat, i per la consciència del cicle natural de naixement, mort i renaixement.
Quan veiem aquestes tradicions com a miralls d’una mateixa veritat —expressada en llengües, símbols i ritmes diferents— podem obrir el cor a una espiritualitat profunda, no dogmàtica i universal. Una espiritualitat que reconeix la vida com a misteri, i la recerca interior com a acte sagrat.
KĀLĪ YOGA 